El passat Diumenge 3 d’octubre de 2010 se celebrà a l’església de Santa Maria de Montserrat de Pedralbes (parròquia de Santa Maria Reina, Barcelona) la primera Missa tradicional dominical regular, que organitzen Roma Æterna-Una Voce Barcelona i Una Voce Girona. Celebrà Mn. Sebastià Dufour, superior de la Fraternitat Sacerdotal de Sant Pere (FSSP) a Perpinyà. Assistí a la Missa des del cor Mons. Jaume González-Agápito, rector de la parròquia, a qui agraïm ben sincerament el seu acolliment. Les corals gregoriana i polifònica de Sant Jaume de Perpinyà proveïren el cant d’aquesta primera Missa. Mn. Dufour predicà amb un sermó en català. I l’assistència de fidels fou nombrosa, amb unes cinquanta persones. La particularitat de la celebració fou l’orientació del celebrant, causada per les peculiars característiques de l’altar major. En el moment de la construcció de l’església –i sobretot, del disseny i construcció del altar major–, s’optà per aplicar la fórmula de les grans basíliques romanes, en comptes de la noció clàssica de “l’orient litúrgic”. Com ja és sabut, a Sant Pere del Vaticà i a Sant Joan del Laterà –esglésies “desorientades”– la celebració s’ha fet sempre coram populo, atès que primava l’orientació autèntica i natural del sacerdot celebrant. És una particularitat permesa pel Missal romà tradicional, tal com s’especifica al Ritus servandus in celebratione Missæ de Sant Pius V, encara que pugui sobtar a alguns fidels. A fi de respondre algunes de les qüestions i inquietuds expressades per aquests fidels, reproduïm ací un fragment de l’obra del liturgista alemany Klaus Gamber The Reform of the Roman Liturgy: Its Problems and Background:
«Como Dölger ha demostrado, la costumbre de orar en dirección al sol naciente se remonta a tiempos inmemoriales y era costumbre tanto entre los judíos como entre los paganos. Los cristianos la adoptaron muy pronto. Así, desde el año 197, la oración hacia Oriente es cosa evidente para Tertuliano. En su ”Apologética” (cap.16) afirma que los cristianos “oran en dirección al sol naciente”. Éste se consideraba como un simbolismo del Señor elevándose a los cielos, desde donde El volverá. Para que los rayos del sol naciente pudieran penetrar en la iglesia durante la celebración de la misa, en Roma y a veces en otros lugares, se dispuso al entrada de la Iglesia hacia el Este, debiendo quedar las puertas abiertas; entonces la oración se hacía obligatoriamente en dirección a ésta, a la puerta.
»En este caso, como ya lo hemos dado a entender, el celebrante se situaba detrás del altar para poder, durante el sacrificio, dirigir la mirada hacia Oriente. Lo que no significaba, como se podría creer, una celebración “versus populum”, ya que los fieles se volvían también hacia Oriente para orar. No había, pues, en estas basílicas un cara a cara del sacerdote y el pueblo durante la celebración eucarística. El pueblo se colocaba a ambos lados de la nave, los hombre a un lado y las mujeres a otro y por lo general se ponían cortinas entre las columnas. La nave servía para la entrada solemne del celebrante y sus acólitos; también el coro tenía su lugar reservado.
»Pero aún en el hipotético caso de que en las antiguas basílicas romanas, los fieles no estuvieran vueltos hacia la entrada durante la oración sacrificial, de ninguna manera hubiera habido un cara a cara del sacerdote y del pueblo, ya que el altar estaba oculto por cortinas durante la oración eucarística. Y éstas no se volvían a abrir, según testimonio expreso de San Juan Crisóstomo, hasta la letanía diaconal.
»Así en las basílicas donde la entrada, y no el ábside, se encontraba al este, los fieles no tenían el rostro vuelto hacia el altar. Tampoco le volvían la espalda, lo que según la concepción antigua, hubiera sido imposible por la santidad del altar. Como los fieles estaban en las naves laterales, tenían el altar a su derecha o a su izquierda. Formaban un semicírculo abierto al Oriente, en cuya parte más alta se situaba el celebrante y sus asistentes.»
Klaus Gamber, La reforma la liturgia romana, pp. 35-36.
A continuació oferim algunes imatges de l’església i de la celebració. La història de l’església és d’un gran interès. L’església és dedicada a Santa Maria de Montserrat. El benefactor que pagà la seva construcció fou el Marquès de Montsoliu, que tenia la intenció de donar-la a l’Abadia de Montserrat a fi que hi instal·lés el seu priorat barceloní. Els arquitectes Rubió i Tudurí i Duran i Reynals foren els artífexs del temple, en un estil renaixentista segons els cànons de Brunelleschi. Els frescos del nàrtex foren realitzats per Josep Obiols (1950). Finalment, l’església, acabada al 1949, no esdevingué el priorat montserratí a Barcelona i el Marquès de Montsoliu la donà al Bisbat, que la convertí en la parròquia de Pedralbes al 1964.
I heus ací dos vídeos de la celebració:
I recordem: cada Diumenge a les 18h, Missa tradicional a la parròquia de Santa Maria Reina!











